Entrevistamos a Teresa Borrut Lopis, autora de la obra publicada con Círculo Rojo, “Els ocells et bressolen. La història de la tieta”.
– Què et va fer decidir explicar la història de la teva tieta Aurora i com ha estat el procés de recerca per escriure la seva biografia?
Els ocells et bressolen comença en una sobretaula després d’un dinar familiar. Ens vam quedar un petit comitè i la conversa va portar cap als temps de la guerra i la tieta va començar a explicar la seva història. Jo em vaig quedar perplexa de tot el que relatava, era com si ens expliqués una pel·lícula. De fet, la història de la tieta donava per una trilogia. A més vaig prendre consciència que tot això es perdria amb el temps, perquè ella i el seu germà gran són els més grans de la família. Per això vam sortir d’aquell dinar amb la promesa que m’explicaria en detall tota la seva història i que la plasmaria en un llibre.
A partir d’aquí hi ha una sèrie de trobades que donen lloc, encara que sembli inversemblant, a 14 pàgines inicials. Però a partir d’aquí, vam començar a entrar en detall, jo començo a aprofundir i donar el context històric a tot el que ella em va explicant i comencem a omplir pàgines i pàgines i la meva curiositat n’omple moltes altres. Arriba un moment que m’adono que no puc anar més enllà i decideixo iniciar el treball de camp, anant a França a visitar on hi va haver els camps de concentració francesos, fent la ruta de la retirada de Portbou a la platja d’Argelers, anant a visitar Vilafranca del Penedès, Roda de Berà, Celrà, que són algunes de les poblacions protagonistes del llibre, on he conegut a persones que m’han ajudat a descobrir més detalls i altres històries paral·leles.
– La història de la teva tieta abasta períodes molt convulsos del segle XX. Com ha influït la seva vida en la teva percepció d’aquests esdeveniments històrics?
Conèixer la seva història m’ha fet molt més conscient del que van viure i de l’impacteque els diferents fets històrics van tenir a la vida de la gent, i m’ha permès conèixer moltes coses que no sabia i que, malauradament, no ens ensenyen a l’escola.
La seva història també m’ha permès descobrir l’impacte que van tenir aquests temps convulsos en la dona, perquè sempre se’ns dona la versió masculina dels fets, i no tant el que passava dins les cases, què els passava a les dones que es quedaven, com s’ho feien per tirar endavant amb la canalla i la gent gran.
– Quin va ser l’aspecte més desafiant en posar en context històric la vida de la teva tia Aurora?
El més difícil ha estat seguir la pista dels anys que el meu avi va passar a França. He pogut desxifrar algunes dates i alguns enigmes, però ha estat com buscar una agulla en un paller. Hi ha llistats infinits dels camps de concentració, que per revisar-los necessitaries anys i després va arribar la Segona Guerra Mundial que encara va enrevessar més tot plegat. He intentat posar ordre en tot el que la tieta m’ha anat explicant sobre l’aventura francesa del meu avi, però encara hi ha molts punts foscos que em veig incapaç de desxifrar.
– Esmentes diverses històries paral·leles interessants a la vida de la teva tieta. Com vas triar quines històries incloure i com enllaçar-les amb el seu context històric?
El filtre va ser la meva curiositat. Si em topava amb una història que trobava interessant i que em generava curiositat, la desenvolupava, si calia la investigava i la incloïa en el llibre. Així de simple. El llibre passa del passat al present i viceversa en múltiples ocasions conforme la meva curiositat s’encapritxa d’alguna història paral·lela.
L’eina que facilita aquest vaivé del temps és que el llibre està escrit en dos vessants que es diferencien perquè tenen una lletra diferent. En primera persona la tieta explica la història de la seva vida, i per l’altra banda, jo relato en primera persona les meves impressions, procurant donar-li context i cercant la relació de les pàgines viscudes amb els fets històrics ocorreguts a Catalunya, a Espanya, a Europa i a la resta del món.
I també hi ha un tercer element força present en el llibre i que permet enllaçar les històries paral·leles, que són els nostres diàlegs, aquelles preguntes i respostes que van sorgint de manera natural a mesura que ella va relatant els diferents episodis de la seva vida.
– Què creus que diferencia aquesta història familiar d’altres que han sorgit en períodes semblants de la història?
És difícil contestar aquesta pregunta, perquè crec que totes les històries d’aquells temps són interessants; totes tenen els seus atractius i els seus diferents punts de vista. Si hagués de dir alguna cosa, diria que la història de la tieta té la peculiaritat que és la història d’una dona explicada per una altra dona. En moltes ocasions parlem de coses mundanes que segurament no s’expliquen en gaires històries, com el temps que trigaven a rentar la roba o com escalfaven els llits. Com eren les rutines de les cases d’aleshores és quelcom que trobo molt interessant, perquè et fa conscient dels privilegis que tenim en l’actualitat.
Un altre fet que diferencia aquesta història és justament el context històric que procuro donar als diferents episodis. Entendre el que realment passava en aquell moment és indispensable per posar-te a la pell dels diferents personatges. Una història pot ser més o menys interessant, però ser conscient i conèixer el seu entorn, entendre el perquè de tot plegat, et farà sentir-la, patir-la com cap altre.
I no hi ha cap dubte que el més important és la protagonista. La tieta. És una persona que atrapa per la seva manera de ser, per la seva força, pel seu humor i et fa voler saber més sobre ella, sobre com serà la seva vida, com se’n sortirà dels diferents entrebancs amb els quals es va topant.
– Quins aprenentatges personals vas obtenir a través d’aquest projecte d’escriure la vida de la teva tieta Aurora?
Mare meva se’m fa difícil esmentar-los tots. He après molt. Com que m’agrada molt fer llistes, ho posaré en forma de llista:
– He après moltes coses de la meva família, he descobert als meus avis, als que no vaig tenir la sort de poder conèixer.
-He après molt d’història, sobretot la història no oficial.
– He après que la humanitat està condemnada a caure amb la mateixa pedra una vegada i una altra, sense aprendre mai la lliçó.
– He après com és de difícil dur a terme un projecte literari d’aquest tipus quan ets mare i emprenedora, però a la vegada com n’és de gratificant.
– He après a escriure i a gaudir escrivint. He trigat 10 anys a acabar aquest llibre, i això ha fet que hagi estat testimoni de la meva pròpia evolució com a escriptora. Llegint i rellegint el llibre tantes vegades i totes em deia: “però com vas poder donar això per bo?”
– He après que el món editorial és molt més complicat del que em pensava.
i la llista segueix…
– Parlem sobre la teva experiència com a emprenedora al món educatiu. Com has aconseguit equilibrar la teva carrera a l’educació amb el procés d’escriptura d’aquest llibre?
Fent filigranes!
Dos anys després d’haver iniciat el projecte d’aquest llibre, i amb un fill de 3 anys, vaig emprendre un nou negoci, una escola d’anglès Kids&Us a Torredembarra, i al cap de 2 anys una altra a Calafell. Vaig començar jo sola, fent de dona orquestra, buscant local, coordinant les obres, fent la promoció, rebent les visites, organitzant els cursos, fent entrevistes de personal, etc. I enmig de tot aquest enrenou em vaig quedar embarassada de la meva filla. A partir d’aquí doncs t’ho pots imaginar, fent mans i mànigues per gestionar-ho tot, amb l’ajuda sempre del meu marit, que sort que en tinc d’ell que sempre m’ha recolzat i ajudat en tot.
A més, quan estava a punt de donar llum a la nena, la tieta va estar a punt de morir per una diverticulitis. La tieta no es va recuperar fins ben bé un parell d’anys després, entre diverses operacions i les seves respectives recuperacions. I això no seria tot, després vindria la pandèmia.
O sigui que aquest llibre no ha estat un llibre escrit de manera assossegada, ans al contrari, ha estat un llibre escrit aprofitant aquells petits racons del meu dia a dia, ja fos posant el despertador a les set del matí el cap de setmana per poder escriure una mica fins que la canalla es despertés o aprofitant aquella nit quan ja tothom és al llit i encara em queda un resquill d’energia per escriure, pessigant una estona d’aquí i d’allà, i portant el portàtil arreu on anem, per així escriure durant el trajecte, sigui en cotxe, tren o avió.
– Com es que et vas decidir a demanar al Toni Cruanyes perquè et fes el pròleg del llibre?
Els últims mesos abans de finalitzar el llibre, vaig començar a pensar que m’agradaria demanar-li a algú que m’escrivís el pròleg, que es llegís el llibre, que em donés la seva opinió. Però no tenia clar qui, per mi havia de tenir un cert sentit.
Un dia la meva mare em va recomanar el llibre de “La vall de la llum” del Toni Cruanyes, i em va dir: “llegeix-te’l, ha escrit la història del seu avi, de la seva família, com has fet tu”.
Me’l vaig llegir en pocs dies i quan el vaig acabar, ho vaig veure clar, havia de ser ell. Tenia tot el sentit del món, perquè ell també havia fet el mateix procés d’introspecció i d’investigació familiar emmarcat en aquells temps de guerres i postguerres, del franquisme i de la transició, i per la sensibilitat que es desprèn del llibre. Em va agradar molt amb la delicadesa que parlava del seu avi i de la família.
La veritat és que no vaig trobar la manera de contactar-hi i només vaig albirar una petita escletxa, la Diada de Sant Jordi. Ell havia compartit a través de les xarxes socials els horaris on estaria signant en les diferents paradetes de Barcelona. Em vaig dir “o ara o mai”. I allí estava a les 19:00 hores de la tarda a la fila de la parada del Triangle, amb La Vall de la llum a les mans.
Estic molt agraïda al Toni Cruanyes per la seva bona predisposició a llegir-se el llibre i per haver escrit el pròleg i per fer-ho amb la sensibilitat que ho ha fet. La seva visió m’ha permès descobrir aspectes del llibre dels que no havia pres consciència. A més quan ets novell en aquest món, tens moltes inseguretats, i la seva opinió i els seus comentaris m’han permès respirar una mica i guanyar confiança.
– Quin consell donaries als qui volen explicar històries familiars o biografies, però se senten aclaparats per la quantitat de detalls i informació?
Els diria que no tinguin pressa, que gaudeixin del camí, perquè el més gratificant és anar descobrint els diferents episodis de la família. I si tenen la sort que els seus familiars són vius, que preparin les notes de veu del mòbil i que parlin molt amb ells, que els preguntin tot el que els passa pel cap, que els escoltin de manera activa. El que donaria jo ara per no haver acabat el llibre, i continuar investigant i descobrint la vida de la tieta. El més bonic de tot no ha estat el resultat. Ha estat, sens dubte, el camí que he seguit per arribar-hi.
– Finalment, com ha estat la teva experiència publicant “Els ocells et bressolen. La història de la tieta” amb Círculo Rojo? Quins aspectes destacaries de treballar amb aquesta editorial?
Soc nova en el món de les editorials, siguin tradicionals o d’autoedició i se’m fa difícil saber quina és la línia d’allò que es considera que és habitual en aquest món o el que no ho és. Basant-me en el sentit comú podria dir, sent honesta, que la meva experiència amb Círculo Rojo no ha estat del tot satisfactòria. Crec que els falta comunicació amb els escriptors i escriptores. Treballen només amb el correu electrònic i encara ara, que ja estem al final del procés, no he rebut mai una trucada de l’editorial. A vegades m’he sentit com si fos la protagonista d’un monòleg sense públic. Sempre ha de ser l’autor qui ha d’anar fent el seguiment perquè tot vagi seguint el seu camí. Tampoc no estic satisfeta amb la part de la impressió dels llibres, he tingut molts problemes i com que la comunicació és estrictament per correu electrònic, és certament difícil resoldre’ls.
Malgrat tot, estic satisfeta del resultat final del llibre i espero que aquestes 518 pàgines atrapin als lectors talment com m’han atrapat a mi durant tants anys i despertin la curiositat per aquells temps, per aquella època de color sèpia que se’ns mostra llunyana i arcaica, però que a la vegada, malauradament, té moltes similituds amb l’actualitat.
¿Te gustaría conocer las apasionantes historias de escritores modestos, pero no por ello menos buenos?
Únete a nuestro canal de Telegram (es gratis) para ayudarnos a darles voz a esos escritores que necesitan un empujón. Sus vivencias e historias para publicar sus libros, su pelea para hacerse un hueco y su mensaje es igual o mejor que el de cualquier top ventas. Únete a nuestro canal para descubrirlos y apoyarles.
